dijous, 18 de setembre del 2014

CARTA



CARTA

            El colomer de les cartes
            obri el seu impossible vol
            des de les trèmules taules
            on es recolza el record,
            la gravetat de l'absència,
            el cor, el silenci.

            Sent un batec de cartes
            navegant cap al seu centre.

            On vaig, amb les dones
            i amb els homes em trobe,
            malferits per l'absència,
            desgastats pel temps.

            Cartes, relacions, cartes:
            targetes postals, somnis,
            fragments de la tendresa,
            projectats en el cel,
            llançats de sang a sang
            i de desig en desig.

                        Tot i que sota terra
                        el meu amant cos estigués,
                        escriu-me a la terra
                        que jo t'escriuré.

            En un racó emmudeixen
            cartes velles, sobres vells,
            amb el color de l'edat
            sobre l'escriptura posat.
            Allí pereixen les cartes
            plenes d'estremiments.
            Allí agonitza la tinta
            i defalleixen els plecs,
            i el paper es forada
            com un breu cementeri
            de les passions d'abans,
            dels amors de després.

                        Tot i que sota terra
                        el meu amant cos estigués,
                        escriu-me a la terra,
                        que jo t'escriuré.

            Quan vaig a escriure’t
            s'emocionen els tinters:
            els negres tinters freds
            es posen rojos i trèmuls,
            i una clara calor humana
            puja des del fons negre.
            Quan vaig a escriure’t,
            et van a escriure els meus ossos:
            t'escric amb la inesborrable
            tinta del meu sentiment.

            Allà va la meua carta càlida,
            coloma forjada al foc,
            amb les dues ales plegades
            i la direcció al bell mig.
            Au que només persegueix,
            per a niu i aire i cel,
            carn, mans, ulls teus,
            i l'espai del teu alè.

            I et quedaràs despullada
            dintre dels teus sentiments,
            sense roba, per a sentir-la
            del tot contra el teu pit.

                        Tot i que sota terra
                        el meu amant cos estigués,
                        escriu-me a la terra
                        que jo t'escriuré.

            Ahir s’hi quedà una carta
            abandonada i sense amo,
            volant sobre els ulls
            d'algú que pergué el seu cos.
            Cartes que s’hi queden vives
            parlant per als morts:
            paper anhelós, humà,
            sense ulls que puguen ser-ho.

            Mentre els ullals creixen,
            cada vegada més prop sent
            la lleu veu de la teua carta
            igual que un clamor immens.
            La rebré dormit,
            si no és possible despert.
            I les meues ferides seran
            els vessats tinters,
            les boques estremides
            de rememorar els teus besos,
            i amb sa inaudita veu
            han de repetir: et vull.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada