He
poblat el teu ventre d'amor i sementera,
he prolongat l'eco de sang a què
responc
i espere sobre el solc tal com
l'aladre espera:
he arribat fins el fons.
Morena d'altes torres, alta llum i
ulls alts,
esposa de la meua pell, gran trago
de la meua vida,
els teus pits bojos creixen cap a mi
fent bots
de cérvola concebuda.
Ja em sembla que ets un vidre
delicat,
temo que te'm trenques a la més lleu ensopegada,
i a reforçar les teues venes amb la
meua pell de soldat
fos com el cirerer.
Espill de la meua carn, suport de
les meues ales,
et done vida en la mort que em donen
i no hi prenc.
Dona, dona, et vull assetjat per les
bales,
anhelat pel plom.
Sobre els taüts feroços en aguait,
sobre els mateixos morts sense remei
i sense fossa
et vull, i et voldria besar amb tot
el pit
fins en la pols, esposa.
Quan ensems als camps de combat et
pensa
el meu front que no refreda ni
aplaca la teua figura,
t'acostes cap a mi com una boca
immensa
de famèlica dentadura.
Escriu-me a la lluita, sent-me en la
trinxera:
ací amb el fusell el teu nom evoque
i fixe,
i defense el teu ventre de pobra que
m'espera,
i defense el teu fill.
Naixerà el nostre fill amb el puny
tancat,
envoltat d’un clamor de victòria i
guitarres,
i deixaré a la teua porta la meua
vida de soldat
sense ullals ni urpes.
És precís matar per a continuar
vivint.
Un dia aniré a l'ombra del teu pèl
llunyà,
i dormiré en el llençol de midó i
d'estrèpit
cosit per la teua mà.
Les teues cames implacables al part
van dreturerament,
i la teua implacable boca de llavis
indomables,
i davant de la meua solitud
d'explosions i de bretxes
recorres un camí de besos
implacables.
Per al fill serà la pau que estic
forjant.
I a la fi en un oceà d'irremeiables
ossos
el teu cor i el meu naufragaran,
quedant
una dona i un home gastats pels
besos.
