dijous, 29 de maig del 2014

EL LLAMP QUE NO CESSA



En l’any 1936 acaba la seua obra teatral El labrador de más aire. Eixe mateix any s'edita el seu llibre de poemes El rayo que no cesa, un llibre central i major, no sols en l'obra de Miguel Hernández, sinó en la poesia espanyola contemporània. Si el poeta aconsegueix en ell una obra quallada i plena, de personalitat i qualitat indubtables, la història de la poesia castellana té en aquest títol una fita significativa. El que s’inclou tot seguit, no és més que una xicoteta mostra.

TINC AQUESTS OSSOS FETS A LES PENES...

Tinc aquests ossos fets a les penes
i a les cavil·lacions aquests polsos:
pena que vas, cavil·lació que véns
com el mar de la platja a les arenes.

Com el mar de la platja a les arenes,
vaig en aquest naufragi de vaivens,
per una nit fosca de paelles redones,
pobres, tristes i morenes.

Ningú no em salvarà d'aquest  naufragi
si no és el teu amor, la taula que procure,
si no és la teua veu, el nord que pretenc.

Eludint per això el mal presagi
que ni en tu tan sols hauré segur,
vaig entre pena i pena somrient.


OMBRÍVOL PER LA PENA...

Ombrívol per la pena, quasi bru,
perquè la pena emmascara quan esclata,
allí on jo no em trobe no s'hi troba
home més afligit que ningun.

Sobre la pena dorm sol i u,
pena és la meua pau i pena la meua batalla,
gos que ni em deixa ni es calla,
sempre al seu amo fidel, però importú.

Cards i penes porte per corona,
cards i penes sembren els seus lleopards
i no em deixen bo cap os.

No podrà amb la pena la meua persona
rodejada de penes i de cards:
quant de penar per a morir-se un!


PER UNA SENDA VAN ELS HORTOLANS

Per una senda van els hortolans,
que és la sagrada hora del regrés,
amb la sang injuriada pel pes
d'hiverns, primaveres i estius.

Vénen dels esforços sobrehumans
i van a la cançó, i van al bes,
i van deixant per l'aire imprés
una olor de ferramentes i de mans.

Per  altra senda jo, per altra senda
que no condueix al bes encara que és l'hora,
sinó que vagabundeja sense destí.

Sota el seu front tràgic i tremend,
un toro tot sol en la ribera plora
oblidant-se que és toro i masculí.


COM EL TORO HE NASCUT PER AL DOL

Com el toro he nascut per al dol
i el dolor, com el toro estic marcat
per un ferro infernal en el costat
i per baró en l'engonal amb un fruit.

Com el toro la troba diminut
tot el meu cor desmesurat,
i del rostre del bes enamorat,
com el toro al teu amor se'l dispute.

Com el toro em cresc en el castic,
la llengua en cor tinc banyada
i porte al coll un vendaval sonor.

Com el toro et seguisc i et perseguisc,
i deixes el meu desig en una espasa,
com el toro eludit, com el toro.


SONET FINAL

Per plomar arcàngels glacials,
la nevada liliàcia d'esveltes dents
és condemnada al plor de les fonts
i al desconsol dels brolladors.

Per difondre la seua ànima en els metalls,
per donar-hi el foc al ferro els seus orients,
al dolor de les encluses inclements
l’arrosseguen els ferrers torrencials.

Al dolorós tracte de l'espina,
al fatal descoratjament de la rosa
i a l'acció corrosiva de la mort

llançat em veig, i tanta ruïna
no és per altra desgràcia ni per altra cosa
que per voler-te i només que per voler-te.

dissabte, 10 de maig del 2014

ELEGIA a Ramón Sijé

En desembre de 1935 una part del món de Miguel s'enderroca, en morir-se el que sempre fou el seu millor amic i confident, Ramón Sijé. Per mantindre viu el seu record deixà escrita Miguel una de les més belles poesíes de la literatura espanyola.

En aquesta elegia a Ramón Sijé, el llamp també es troba present: “se m’ha mort com del llamp...”. Eixe llamp destructor, però també constant inspiració del poeta. La ELEGIA A RAMÓN SIJÉ, és una de les més impactants que s’han escrit. Ens transmet el dolor per l’amic finat i els sentiments d’amistat, que superant l’inqüestionable fet de la mort, fan possible el retrobament junt als elements més bells de la natura. És tot un cant a l’amistat. Un acomiadament en la vida, però un retrobament en els llocs compartits, en tot allò que els va agermanar, en les il·lusions de joventut.


ELEGIA A RAMÓN SIJÉ

(A Orihuela, el seu poble i el meu,
se m'ha mort com del llamp Ramón Sijé,
amb qui tant hi volia).

Jo vull ser plorant l'hortolà
de la terra que ocupes i femes,
company de l'ànima, tan dejorn.
Alimentant pluges, caragols i òrgans
el meu dolor sense instrument,
a les desconsolades roselles
donarà el teu cor per aliment.

Tant de dolor s'agrupa al meu costat,
que pel dolor em fa mal fins a l'alè.
Una manotada dura, un colp gelat,
una destralada invisible i homicida,
una espenta brutal t'ha enderrocat.

No hi ha extensió més gran que aquesta ferida,
plore la meua desventura i els seus conjunts
i sent més la teua mort que la meua vida.
Camine per sobre rastrolls de difunts,
i sense calor de ningú i sense consol
vaig del meu cor als meus assumptes.

Enjorn va alçar la mort el seu vol,
enjorn va matinar la matinada,
enjorn estàs tot rodolant pel sòl.

No perdone a la mort enamorada,
no perdone a la vida desatenta,
no perdone a la terra ni al no-res.

En les mans aixeque una tempesta
de pedres, llamps i destrals estridents
assedegada de catàstrofes i afamegada.

Vull gratar la terra amb les dents,
vull apartar la terra part a part
a dentegades seques i calentes.
Vull minar la terra fins trobar-te
i besar-te la noble calavera
i desemmordassar-te i retornar-te.

Tornaràs al meu hort i a la meua figuera:
Per les altes bastides de les flors
vagarà la teua ànima abellera
d'angelicals ceres i labors.

Tornaràs a l’amanyac de les reixes
dels enamorats llauradors.

M’alegraràs l'ombra de les celles,
i la teua sang se n'anirà a cada costat
disputant-s’hi la novia i les abelles.
El teu cor, ja vellut deslluït,
crida a un camp d'ametles espumoses
la meua avariciosa veu d'enamorat.

A les alades ànimes de les roses
de l'ametler de nata et requerisc,
que hi hem de parlar de moltes coses,
company de la meua ànima, company.