En l’any 1936 acaba la seua obra teatral El labrador de más aire. Eixe mateix any s'edita el seu llibre de
poemes El rayo que no cesa, un llibre
central i major, no sols en l'obra de Miguel Hernández, sinó en la poesia
espanyola contemporània. Si el poeta aconsegueix en ell una obra quallada i
plena, de personalitat i qualitat indubtables, la història de la poesia
castellana té en aquest títol una fita significativa. El que s’inclou tot
seguit, no és més que una xicoteta mostra.
TINC AQUESTS OSSOS FETS A LES PENES...
Tinc aquests
ossos fets a les penes
i a les
cavil·lacions aquests polsos:
pena que
vas, cavil·lació que véns
com el mar
de la platja a les arenes.
Com el mar
de la platja a les arenes,
vaig en aquest
naufragi de vaivens,
per una nit
fosca de paelles redones,
pobres,
tristes i morenes.
Ningú no em
salvarà d'aquest naufragi
si no és el
teu amor, la taula que procure,
si no és la
teua veu, el nord que pretenc.
Eludint per
això el mal presagi
que ni en tu
tan sols hauré segur,
vaig entre
pena i pena somrient.
OMBRÍVOL PER LA PENA...
Ombrívol per
la pena, quasi bru,
perquè la
pena emmascara quan esclata,
allí on jo
no em trobe no s'hi troba
home més
afligit que ningun.
Sobre la
pena dorm sol i u,
pena és la
meua pau i pena la meua batalla,
gos que ni
em deixa ni es calla,
sempre al
seu amo fidel, però importú.
Cards i
penes porte per corona,
cards i
penes sembren els seus lleopards
i no em
deixen bo cap os.
No podrà amb
la pena la meua persona
rodejada de
penes i de cards:
quant de
penar per a morir-se un!
PER UNA SENDA VAN ELS HORTOLANS
Per una
senda van els hortolans,
que és la
sagrada hora del regrés,
amb la sang
injuriada pel pes
d'hiverns,
primaveres i estius.
Vénen dels
esforços sobrehumans
i van a la
cançó, i van al bes,
i van
deixant per l'aire imprés
una olor de
ferramentes i de mans.
Per altra senda jo, per altra senda
que no
condueix al bes encara que és l'hora,
sinó que vagabundeja
sense destí.
Sota el seu
front tràgic i tremend,
un toro tot
sol en la ribera plora
oblidant-se
que és toro i masculí.
COM EL TORO HE NASCUT PER AL DOL
Com el toro he nascut per al dol
i el dolor,
com el toro estic marcat
per un ferro
infernal en el costat
i per baró
en l'engonal amb un fruit.
Com el toro la troba diminut
tot el meu
cor desmesurat,
i del rostre
del bes enamorat,
com el toro al teu amor se'l dispute.
Com el toro em cresc en el castic,
la llengua
en cor tinc banyada
i porte al
coll un vendaval sonor.
Com el toro et seguisc i et perseguisc,
i deixes el
meu desig en una espasa,
com el toro eludit, com el toro.
SONET FINAL
Per plomar
arcàngels glacials,
la nevada liliàcia
d'esveltes dents
és
condemnada al plor de les fonts
i al
desconsol dels brolladors.
Per difondre
la seua ànima en els metalls,
per donar-hi
el foc al ferro els seus orients,
al dolor de
les encluses inclements
l’arrosseguen
els ferrers torrencials.
Al dolorós
tracte de l'espina,
al fatal descoratjament
de la rosa
i a l'acció
corrosiva de la mort
llançat em
veig, i tanta ruïna
no és per
altra desgràcia ni per altra cosa
que per voler-te i només que per voler-te.
